divendres, 24 de novembre del 2017

LA DIFERÈNCIA DE LA TEORIA A LA PRÀCTICA

Avui he anat a la classe de'n K. He passat 2 hores del matí a la seva classe veient com la mestra i la TA (teacher assistant) i en mestre que acompanya i està només per a en K gestionen les activitats del dia a dia. Després d'estar la primera mitja hora ja he pogut veure actuacions de mestres que no m'han semblat adequades. A classe hi ha una altra alumna amb dislèxia i una amb TDAH. Després de passar les dues hores he comprovat la manca de recursos que hi ha a l'escola publica on està en K i el fet que tingui un mestre només per a ell no és del tot cert doncs la mestra de l'aula el fa servir també per atendre a altres alumnes en moments donats.

Voldria fer una reflexió, perquè em trobo que hi ha mestres força reticents a seguir les pautes que els hi marca el psicopedagog (SENCO), perquè no saben com tractar amb un nen o què fer per atendre les seves necessitats i a la hora de la veritat no es fa res o una petita part del que es marca o s'estableix.
Es pot entendre que tinguin molta feina, que hi ha molts nens, que en una mateixa classe es poden trobar amb 5 nens amb necessitats educatives especials i a cada un se li hauria d’adaptar la feina, per aquest motiu em pregunto si es possible una educació inclusiva i una atenció a la diversitat correcta quan un es troba amb una situació d’aquest tipus. 
Crec que ens trobem en un conflicte entre la teoria (el que s’hauria de fer) i la pràctica (el que realment es fa), a tothom li agradaria una escola inclusiva, multicultural, on es fes una correcta atenció a la diversitat i una atenció individualitzada per arribar a les pal·liar les necessitats educatives que poden presentar els alumnes. Però que passa en el moment en que, es fa de tot per un nen i no aprèn, quan s’han de fer diverses adaptacions diferents per diversos nens, quan en una classe s’ajunten nens amb retard mental, nens amb trastorn de conducta, amb dislèxia, amb autisme, nens nouvinguts, nens amb tdah? 
Potser això que plantejo a mi em sobta molt, perquè al centre hi ha molts nens que presenten necessitats educatives especials i als quals se’ls hi ha de fer adaptacions, reforços i una atenció individualitzada. I quan veig la realitat, que els mestres no tenen més temps (i això els hi crea un neguit), si per molt que es facin les adaptacions hi ha nens que no aconsegueixen assolir els objectius mínims, quan les famílies no col·laboren o quan les hores de vetllador i les del mestre d’educació especial es queden curtes per la demanda que hi ha. Què més es pot fer? 


1 comentari:

  1. Reflexió interessant. Potser el plantejament no és anar a la individualitat sinó a la globalitat de l'aula, és a dir, a plantejar activitats obertes que facin servir diferents recursos per tenir en compte les intel·ligències múltiples i les capacitats de cada nen ( per exemple activitats que es puguin resoldre amb activitats plàstiques, musicals, corporals, lingüístiques, matemàtiques.... atenent al perfil de cada alumne) . També és interessant promoure els grups cooperatius dins de l'aula, i les parelles d'alumnes . Potser us resulta interessant revisar el llibre "Aprendre junts a l'aula. Una proposta inclusiva" Teresa Huguet i Comelles. Ed. Graó ,o alguns dels llibres del Pere Pujolàs sobre Aprendre junts alumnes diferents.

    M.Àngels Megías

    ResponElimina