La investigació
qualitativa estudia fenòmens que no són quantificables. Més
que la generalització dels resultats, es proposa aconseguir profunditat en
el coneixement d’un tema, identificar la naturalesa complexa de la realitat i
els aspectes subjectius de l’experiència. Se centra en l’exploració intensiva
d’uns quants casos que es consideren aclaridors, dels quals els investigadors
porten registres narratius. Com que no genera dades quantitatives, no permet
anàlisis estadístiques. S’utilitza sobretot en ciències humanes i socials. Les
tècniques de recollida de dades més emprades són l’observació,
l’entrevista i els historials.
L’observació és
l’instrument més idoni per als educadors d’aquesta etapa, ja que permet fer el
seguiment de les conductes individuals i col·lectives davant de les situacions
d’ensenyamentaprenentatge i incidir en el desenvolupament de les capacitats
dels infants.
Característiques de l’observació:
a) Natural i pràctica.
S’han d’utilitzar metodologies senzilles i fiables i s’ha de combinar
l’observació sistemàtica i l’observació asistemàtica. S’ha de donar en
l’ambient natural en el qual se succeeixen les activitats
d’ensenyament-aprenentatge o les que s’hagin preparat amb la finalitat
d’avaluar, que sempre seran una activitat més, i no seran artificioses o fora
d’aquest ambient natural i espontani dels infants.
b) Fiable
i objectiva. El procés de registre de dades ha de ser tan
objectiu com sigui possible i, per tant, més descriptiu que interpretatiu. De
vegades convé l’ajuda d’una altra educadora, bàsicament quan ens interessa
analitzar el tipus d’intervenció de l’educador/a. També és útil gravar en vídeo
les situacions. Tot i això, convé ser conscient que l’observació està sotmesa
al risc de la subjectivitat o l’error per diverses circumstàncies–cansament de
l’observador, falta d’atenció, etc.– o per falses expectatives o altres
aspectes.
c) Adaptativa i flexible.
S’han de tenir presents les característiques de cada un dels infants. Tot i que
es tingui prevista una activitat d’avaluació, hem de poder deixar-la si per les
circumstàncies que sigui els infants tenen altres interessos o hi concorren
altres circumstàncies.
d)
Finalitats clares i definides. Els comportaments i conductes que s’han
d’observar i les altres circumstàncies del procés (l’adequació dels recursos
utilitzats, els objectius perseguits, etc.) han d’estar definits i han de ser
clars, igual que les finalitats de l’observació (què cal observar i per què).
e)
Continuada i global. Convé no perdre de vista que l’observació forma part
del procés educatiu mateix i que implica tots els aspectes del pensament de
l’infant i del context en què es dóna, tot i que podem establir moments
específics i ben programats.
El joc espontani és
un moment que ens permet observar de manera privilegiada l’evolució particular
de l’infant: els seus interessos i motivacions, les habilitats en les relacions
amb els seus companys de joc, etc. La seva finalitat és captar les informacions
que puguin servir per comprendre la conducta de l’infant, avaluar-la i
proporcionar aquells elements que puguin servir d’ajuda per al seu progrés.
He volgut fer aquesta
entrada sobre la importància de la observació, ja que en les últimes setmanes
he estat fent moltes observacions en diverses classes, amb nens amb diverses
necessitats educatives. Per mí han estat força importants per detectar els nens
amb algun tipus de necessitat.
Webgrafia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada