CAS 1. CADA DIA MÉS APROP.

Objectius de la sessió:

• Familiaritzar-se amb el personal.
• Reconeixer les flashcards i el seu simbolisme.
• Contacte visual.

Descripció del context:

Estic treballant amb el nen autista dins la seva classe, amb tot el grup en conjunt. També estic donant suport i ajudant a les altres Mestres a treballar amb ell.

Recursos utilitzats:

Flashcards de les rutines i dels sentiments.

Descripció del treball:

Cada dia quan el nen arriba acostuma a seure sempre en el mateix racó a llegar (mirar) llibres. Allà ell té el seu propi coixí que sempre porta a tot arreu. Al davant cada matí sempre es troba unes flashcards de l’aigua, snack i conte. Ell sempre les posa en ordre, primer el conte, després l’aigua i el snack l’acostuma a apartar (cada matí ens encarreguem d’assegurar que les flashcards no estiguin en l’ordre que ell vol).

Quan estic jo a l’aula i el veig, acostumo a dir-li bon dia acostant-me a ell, posant les mans al costat dels ulls per aconseguir contacte visual i que em miri. Últimament quan em veu (sense mirar-me directament) torça una mica la cara anticipant-se al fet que jo aniré a dir-li bon dia i ja es prepara perquè jo no tingui que girar-li tant el cap, com ensenyant-me que ja sap el que faré.

Aquest matí ha estat diferent. De les tres flashcards m’he quedat penjant de la meva butxaca la de l’aigua i quan ell ha arribat no m’he acostat a saludar-lo, sinó que m’he quedat asseguda on estava mirant un conte i sense mirar-lo directament ( de reüll si que veia què feia). El primer que ha fet és buscar-me i quan m’ha vist ha anat a seure en el seu lloc. Al voler endreçar les flashcards i veure que la de l’aigua no hi era ha començat a remenar per terra pel seu voltant. Jo era allà mateix prop seu i ha vist ràpidament que la tenia jo. HA vingut cap a mi i me la ha intentat treure, però jo no la deixava anar i seguia sense apartar la mirada del meu llibre. Llavors m’ha posat les mans al costat dels ulls com jo li faig a ell i hem tingut contacte visual. Jo li he dit bon dia i li he donat la flashcard.

Hem estat tot el matí bé com sempre, escollint les activitats i creant el seu horari. A l’hora de dinar he volgut introduir les emocions amb el menjar. Quan li he posat el dinar davant li he ensenyat la cara de felicitat amb la flashcard i ha començat a cridar i me la ha apartat. Llavors li he posat la d’enfadat i me l’ha ha agafat i se la ha quedat a la mà. Jo he interpretat que no li agradava el menjar però llavors la ha posat damunt la taula i ha posat els pèsols i pastanaga al damunt de la flashcard de la cara enfadada i s’ha menjat el pollastre amb patates.

Avaluació:

Considero que anem avançant. Com a mínim estem establint un vincle ell i jo que pot servir per ajudar-lo a tenir confiança amb una persona per obrir-se i començar a expressar-se.

Conclusions personals:

A partir d’ara considero que seria molt important a l’hora de dinar donar-li a triar entre una de les flashcards dels sentiments, per poder conèixer què li agrada i què no. Amb el que em trobo a vegades és que les mestres d’aquí no estan gaire disposades a fer l’esforç pel fet que si els pares no ho treballen a casa, per què ho hem de començar a treballar nosaltres? Aquesta és sovint la mentalitat de la gent d’aquí. Sí que és cert que la família està primer però no crec que li fem cap mal al nen per intentar ajudar-lo a comunicar-se.